COMENTARI: Les petites tortugues: Treballem per projectes

Les petites tortugues: Treballem per projectes

 

Hola Marta!, llegir la pràctica de projectes que duis a terme a l’escola, m’ha fet reflexionar sobre alguns aspectes molt importants que manquen a l’escola on realitzo les pràctiques. Penso que el treball per projectes és una de les metodologies més completes que hi ha, ja que a més de partir dels interessos dels infants, cosa que possibilita que tots els aprenentatges que es duen a terme siguin significatius, permet treballar diferents continguts a partir d’una mateixa proposta. A més, les mestres es situen com a guies de l’aprenentatge i no com a transmissores d’aquest, i són els mateixos infants els qui mitjançant la recerca activa i les preguntes arriben al coneixement que ells mateixos volen saber.

Crec que aquest és un dels aspectes que em manquen en les meves pràctiques, ja que és cert que en la realització de qualsevol activitat primer s’observa quins son els interessos dels infants i després es posa en pràctica, però em manca una continuïtat en cada una de les activitats que es duen a terme dins l’aula, més innovació alhora de centrar-se en un tema, em manca aquest esperit de provocar en els infants interès per conèixer, per voler aprendre i saber més d’una cosa que els cridi l’atenció, i sobretot em manca implicar una mica més a les famílies en l’escola.

A partir d’aquí, intentaré, mitjançant l’ajuda del projecte de millora, introduir algunes d’aquestes propostes dins l’escola, o bé comentar el perquè no es duen a terme, potser només sigui per manca d’iniciativa... no sé, però trobo que és una gran oportunitat que teniu de poder veure com es treballa realment mitjançant aquesta metodologia que tantes vegades ens han explicat a les classes teòriques, així que...aprofiteu!! ; )

Salutacions.  Joana Maria.

Aconsseguint l'autonomia... (Bona pràctica)

A l’aula de 2-3 anys de l’escoleta d’infants de Santa Catalina, durant aquest segon semestre, s’han introduït petits canvis dins el que és la rutina d’aula. Abans ja es treballava molt l’autonomia i la participació dels infants mitjançant les rutines i la implicació dels infants en cada una d’elles, però darrerament, aquesta implicació s’ha fet més evident i més important que mai, ja que per a cada una de les rutines hi ha un encarregat específic, elegit a l’atzar per la mestra i que a més va canviat cada dia.

Abans, a l’hora de passar llista, era la mestra qui s’encarregava de fer-ho implicant als infants a participar-hi, però ara s’ha introduït l’encarregat de passar llista que canvia cada dia de manera que ho arriben a ser tots. Aquest infant s’asseu a la cadira de la mestra i és l’encarregat de passar les fotografies amb els noms de cada un dels seus companys, de cridar-los pel nom i saludar-los dient “ Bon dia!!”, i de fer el recompte final per saber si ha faltat qualque infant.

El temps del dinar, hi havia l’encarregat de repartir els baveros, i un encarregat per taula de repartir els plats i un altre els coberts. Ara, hi ha tres encarregats amb una tasca més complexa, ja que hi ha un encarregat pels baveros, un per repartir els plats a tots els infants, i un altre encarregat de repartir-los els coberts. Després del dinar

Els infants han respost molt bé als canvis que s’han dut a terme en les rutines, a més alhora de passar llista estan més motivats per estar una estona asseguts i escoltar un dels seus companys i que sigui aquest qui els cridi per donar-los el “Bon dia”, a més, si l’encarregat de passar llista és un infant a qui li costa expressar-se pel motiu que sigui, o que no es senti segur en aquell determinat moment, la mestra es situa al seu costat i li ofereix el suport necessari perquè aquest sigui capaç de dur a terme la tasca que se li ha encomanat. És important també destacar que aquesta nova manera, per dir-ho d’alguna manera, de dur a terme les diferents rutines, ha servit per motivar als infants ja que cada vegada que toca fer-ne una, esperen ansiosos a saber qui serà l’encarregat. A més, a poc a poc hem observat com aquest fet de donar-los confiança per dur a terme la tasca, els ha servit per agafar més autonomia i seguretat en la realització de la mateixa.

La pràctica en sí s’adapta a la línea de treball del centre, ja que aquesta es base fonamentalment en les rutines mitjançant les quals els infants aconsegueixen progressivament l’autonomia que necessiten per créixer, per conèixer, per relacionar-se, i a la vegada van adquirint algunes pautes de socialització com el respecte cap als companys, l’espera, la importància de la col·laboració de tots perquè les coses surtin bé, etc. 

(1.2; Perquè he reflexionat cada una de les actuacions de la mestra tutora i he arribat a la conclusió de quina ha de ser una bona actuació professional. 4.1; Perquè alhora de decidir quina ha estat la bona he tingut en compte a quin marc teòric feia referència. 4.2; Perquè he identificat la bona pràctica d’aula)

ALGUNES DE LES BONES PRÀCTIQUES EDUCATIVES...

Després de llegir-me el dossier amb algunes de les bones pràctiques que es duen a terme amb infants de 0-3 anys, m’agradaria destacar-ne tres que m’han sorprès més que les altres, encara que penso que totes tenen aspectes molt positius que seria necessari posar en marxa a totes les escoletes de primer cicle d’infantil.

De totes les pràctiques, en vull destacar tres, i no perquè no consideri les altres importants, sinó perquè són les que més m’han sorprès o bé pel seu gran contingut d’aprenentatges o bé per la innovació i la originalitat que en elles s’hi troba.

La primera que m’agradaria destacar és la de  “Mòbils i murals amb materials a l’abast”, crec que aquesta és una pràctica que aporta una gran quantitat de continguts positius per a l’aprenentatge dels infants. Penso que el fet de donar importància als materials que es troben a l’abast, en certa manera, ajuda a fomentar els hàbits del reciclatge entre els infants, a més, quasi tot el material que s’empra per dissenyar els mòbils, és material no estructurat, la qual cosa ajuda a què els infants fomentin la seva imaginació. Per altre banda, penso que el fet de què les famílies participin en aquesta activitat aportant objectes, etc, ajuda a què l’infant construeixi la seva pròpia identitat ja que els objectes li son familiars, és a dir, són senyes de la seva pròpia identitat. A més, el fet de donar la possibilitat a les famílies per participar en les activitats que es duen a terme dins l’escola, aporta confiança a les famílies i dóna seguretat als infants.

Una segona pràctica que m’agradaria comentar és la de “Juguem amb magranes”. Després d’haver llegit la pràctica, me n’he adonat de què aquesta pràctica en sí afavoreix que sigui l’infant el que construeixi el seu propi coneixement mitjançant l’acció directe sobre l’objecte, que en aquest cas seria la magrana. Ell mateix cree les seves pròpies hipòtesis i es presenta com un subjecte actiu, una de les bases del Costructivisme. Per altre banda, també m’agradaria destacar que el fet de què sigui una activitat segmentada en diferents sessions, ordenades segons el grau de manipulació, ajuda a què els infants ordenin els coneixements que van adquirint en cada una de les sessions, en certa manera els dóna la possibilitat de modificar els esquemes d’aprenentatge que havien creat en un primer moment per crear-ne de nous, de més complexes. A més, és molt important la continuïtat que es dóna en tot el procés d’aprenentatge, ja que a poc a poc, en cada una de les sessions es presenta el mateix material (les magranes) de diferents formes; aquest fet ajuda a què l’activitat tingui una funcionalitat i a què els infants adquireixin més seguretat en cada una de les sessions. I, per acabar, també m’agradaria comentar la importància que hi veig en l’adquisició de l’autonomia per part de l’infant, ja que és ell mateix el que experimenta, fa i desfà segons el seu gust i sobretot, té la possibilitat de decidir què fer amb el material que se li presenta.

Per acabar, també m’agradaria destacar la pràctica d’ “ Espais i materials”. Penso que és molt important oferir als infants tota una sèrie d’espais i materials que fomentin la seva creativitat, que els hi donin la oportunitat d’experimentar amb diferents materials, de viure diferents situacions, de relacionar-se uns amb els altres, i també de relacionar-se amb el medi, amb l’espai, és important oferir un aprenentatge a nivell global. Penso que el fet de treballar per ambients ajuda a què es dugui a terme aquest tipus d’aprenentatge, ja que els infants, a més de conèixer varietat de materials, d’experimentar, de conèixer i de provar coses noves i innovadores, tenen la possibilitat de decidir, de sentir-se autònoms, de relacionar-se amb la resta de companys, de crear a poc a poc la seva pròpia identitat a partir de les seves pròpies experiències, però també de crear la identitat de grup. Penso que el fet de tenir la capacitat i la oportunitat d’ oferir aquesta diversitat d’espais i materials és una manera per oferir als infants grans oportunitats per aprendre i per conèixer.  

http://www.xtec.es/~ccols/creativitat/observar/observar.htm

http://www.xtec.es/~ccols/intercan/cucafera/cucafera.htm

http://www.xtec.es/~ccols/intercan/lolanglada/mobils/mobils.htm

(4.1; Perquè intent identificar les tres millors bones pràctiques tenint en compte el marc teòric de referència. 4.2; Perquè he intentat identificar les tres millors pràctiques i argumentar perquè diferenciant-les de la resta)

CREENCES DE LA MESTRA : Observació Activitat de Psicomotricitat.

Una de les creences fonamentals que té la mestra, és la importància que dóna al fet de partir dels interessos dels infants alhora de realitzar qualsevol activitat o de plantejar qualsevol proposta de joc, penso que la motivació i les ganes de conèixer són una de les fonts principals per adquirir un bon aprenentatge, i no sòls aprenentatge en sí, sinó que realment aquest sigui significatiu. La mestra observa els interessos i les necessitats dels infants, i procura oferir propostes de joc que estiguin relacionades amb aquest interessos, per tal que els infants decideixin si és això el que els agrada o si no. No se’ls obliga en cap moment a realitzar allò que no els agrada, simplement se’ls deixa decidir partint de la seva iniciativa. Fruit d’aquestes observacions va sorgir la proposta de dur a terme una activitat més de moviment, ja que l’escola en sí no disposa d’un espai específic per dur a terme sessions de psicomotricitat, però sí que disposa de material adient per dur-les a terme.

En aquesta sessió, la mestra potser tingués la creença de què els infants necessitaven alliberar tensions mitjançant l’expressivitat més motora, que necessitaven descentrar-se. A més la creença de que tots tinguessin les mateixes oportunitats de comunicar-se, de relacionar-se i de sentir-se part del grup, d’experimentar experiències de moviment, d’interaccionar amb els altres i amb el material mitjançant la decisió pròpia, la qual cosa els dóna l’oportunitat de desenvolupar-se d’una manera adequada tant corporal com emocionalment.

La mestra, de ben segur té la creença de què la pràctica psicomotriu pretén estudiar la maduració des d’un punt de vista global i aconseguir a la vegada afavorir l’adaptació dels infants al medi mitjançant les relacions dutes a terme entre el cos, el temps, l’espai i les relacions amb els altres. A més, mitjançant aquesta sessió es pretenia que l’infant a partir del joc lúdic, aprengués a desenvolupar les seves habilitats motores i a cercar el plaer que li proporcionen aquestes accions mitjançant la repetició i que a poc a poc anés adquirint la capacitat de simbolització.

Crec que mitjançant el desenvolupament d’aquesta sessió, encara que no es dugués a terme dins l’espai adequat, es van aconseguir part dels objectius estipulats ja que els infants van jugar amb els coixins, a fer, a desfer, a fer “com si...”, es van relacionar uns amb els altres i van alliberar tensions mitjançant el moviment. A més, l’actitud del psicomotricista ha de ser la d’observació i d’escolta, ha de ser capaç d’entendre i conèixer l’Infant a partir d’allò que és i que sap. Ha de ser capaç de proporcionar un suport ajustat a les necessitats dels Infants en cada moment evolutiu. A més a més, el Psicomoitricista s’ha de situar en un pla de no directiu per tal que els infants visquin la seva expressivitat motriu, i això és el que feia la mestra, i jo com a practicant.

És important tenir en compte que vam poder observar tots els aspectes que ens havíem proposat com ara la relació entre els infants, la manera en què aquets jugaven, el temps que dedicaven a cada joc, amb quin material jugaven més, si realitzaven més jocs de moviment o es limitaven a cercar l’espai “niu” entre els coixins de psicomotricitat, etc. Després, es va fer un recull d’anotacions de les observacions que vam fer entre totes dues i en vam poder treure informació rellevant de cada infant que segurament ajudi a entendre la seva actitud, el seu comportament. 

 

(4.1 En aquest sentit em centro en els marcs teòrics sobre les pràctiques psicomotrius i les relaciono amb les pràctiques que es van dur a terme en l’activitat. 1.2 A partir dels coneixement obtinguts d’altres anys i de l’observació del dia a dia reflexiono sobre bones actuacions professionals)